És així i ho he provat molt cops, però no puc, arribat en aquest punt de la pel•lícula , les llàgrimes brollen per enteranyinar-me els ulls i no deixar-me arribar fins al final de la mateixa.
Llavors hem pregunto: “com es pot arribar a ser tant bon actor?; Com amb una senzilla mirada, en un gest es poden transmetre tants sentiments ?"
És amb aquestes reflexions , que t’arriben quan gaudeixes d’una bona pel•lícula , que entens que al mon del “cel•luloide” hi ha grans actors i n’hi ha d’altres que passaran sense pena ni gloria.
Los Puentes de Madison (‘The Bridges of Madison County’, 1995), esta basat en la novel•la homònima de Robert James Waller.
Ens situa a l’any 1965 i narra la història de Francesca , una ama de casa solitària d’origen Italià i resident a Iowa, m’entres el seu marit i dos fills es troben de viatge, Francesca coneix a un fotògraf que ha anat a Madison a fotografiar els seus ponts, i a partir d’aquí ....tant si l’heu vist com no us la torno a recomanar, es un bon exercici tornar-la a mirar, segurament descobrireu alguna escena que us ha passat desapercebuda.
Ah !!! i ara l’escena amb la que no puc...mocador en ma, preparats per soltar algunes llàgrimes?
Llavors hem pregunto: “com es pot arribar a ser tant bon actor?; Com amb una senzilla mirada, en un gest es poden transmetre tants sentiments ?"
És amb aquestes reflexions , que t’arriben quan gaudeixes d’una bona pel•lícula , que entens que al mon del “cel•luloide” hi ha grans actors i n’hi ha d’altres que passaran sense pena ni gloria.
Los Puentes de Madison (‘The Bridges of Madison County’, 1995), esta basat en la novel•la homònima de Robert James Waller.
Ens situa a l’any 1965 i narra la història de Francesca , una ama de casa solitària d’origen Italià i resident a Iowa, m’entres el seu marit i dos fills es troben de viatge, Francesca coneix a un fotògraf que ha anat a Madison a fotografiar els seus ponts, i a partir d’aquí ....tant si l’heu vist com no us la torno a recomanar, es un bon exercici tornar-la a mirar, segurament descobrireu alguna escena que us ha passat desapercebuda.
Ah !!! i ara l’escena amb la que no puc...mocador en ma, preparats per soltar algunes llàgrimes?
2 comentaris:
Realment una bonica història d'amor. De pel·lícula, això sí.
I et fa plorar??
Osti a mi em costa plorar davant la gent quan veig una peli, però reconec que en esta vaig deixar-me d'històries i venga a plorar :)
Publica un comentari