Sempre he pensat, amb tot el pes que han d'arrossegar els artistes (sobretot per les “sacades” d’euros que guanyen) ; sense vida privada (com si als pobles i a segons quines cases, hi hagués vida privada), de concert en concert ( viatjant de país a país, al lio i jolgorio !!!) , maleta en mà i sense rumb fix (vull dir, maleta en mà del personal privat) , amb poc temps per a la família ( se’ls emporten a tots de gira , amb professors personals, mainaderes....) , vivint com un nòmada (embolicats en mantes com Tuaregs i amb molta austeritat) , els riscos de caure en les drogues (això ja son “palabras mayores”) , que és multipliquen al portar aquesta vida desordenada..... no se, si per tot això, val la pena sacrificar la vida per ser artista (treballant de sol a sol), la veritat és que m’ho estic rumiant (el saltar de l’anonimat a la fama).
Lo cert, i ara parlant seriosament (com si anteriorment no ho fes) amb tots aquests aspectes no els envejo gens (home ben mirat potser en lo de la fortuna que apleguen, no estaria malament un grapadet !!!) l'única cosa, possiblement per la que val la pena tant sacrifici (uff !!, Ay!!, Oi!! la ciàtica), és per la posterior celebritat que molts adquireixen ( i ara serietat).
Quin és el vostre ídol preferit ? (penseu, no sigueu impetuosos, agafeu-vos el temps que calgui) ja està? segurament que molts parlareu d’actors, músics, algun líder espiritual, escriptors, homes de ciència (aquests els hi deixem al Centpeus) ...alguns d’actualitat, però d’altres pensareu amb famosos que han desaparegut i que continuen en el record de molts de nosaltres.
El temps passa , però nosaltres( vull dir la gent d’apeu, com solem dir “los del montón”) ens encarreguem de que es continuï parlant de Elvis Presley, Marilyn Monroe , John Lennon, Frank Sinatra... encara que hagin tingut una vida desordenada, plena de misteris, encara que hagin mort amb circumstàncies estranyes o la seva vida privada no hagi estat exempta de conductes poc acceptables, els recordem per lo que han fet en la seva feina, per lo que ens han sabut transmetre, per lo que la seva música ens fa sentir i recordar.
Jo per exemple, cada cop que escoto el Nat King Cole, recordo una estimada tia que li encantava la seva veu, o el Johny Weismuller, el primer Tarzan de la història , que també se que existeix , per ella.
No cal allunyar-nos tant, qui no recorda “La Veu” el Frank Sinatra, una veu prodigiosa (ningú recorda que aquest senyor va tenir relacions amb la màfia) o ara el recent desaparegut Michael Jackson, controvertit, polèmic, amb històries fosques que giraven al voltant de la seva persona i que mai coneixerem, però amb una veu magnífica, que l’ha consagrat com el rei del pop.
Amb la desaparició d’aquesta gent, desapareix la seva presència física dalt dels escenaris, mor la persona per néixer el mite, són estels mediatics , que lluiran sempre al firmament de l'eternitat.
P.D : com en totes les sessions humorístiques m’agrada afegir-hi postdata.
Tots aquests grans personatges, son el que son gràcies a nosaltres. Així que ben mirat al costat de tots aquests estels mediatics, hi ha les nostres petites guspires que els ajuden a ser i existir eternament.
Espero que gaudiu d'aquesta cançó "guspires"
Lo cert, i ara parlant seriosament (com si anteriorment no ho fes) amb tots aquests aspectes no els envejo gens (home ben mirat potser en lo de la fortuna que apleguen, no estaria malament un grapadet !!!) l'única cosa, possiblement per la que val la pena tant sacrifici (uff !!, Ay!!, Oi!! la ciàtica), és per la posterior celebritat que molts adquireixen ( i ara serietat).
Quin és el vostre ídol preferit ? (penseu, no sigueu impetuosos, agafeu-vos el temps que calgui) ja està? segurament que molts parlareu d’actors, músics, algun líder espiritual, escriptors, homes de ciència (aquests els hi deixem al Centpeus) ...alguns d’actualitat, però d’altres pensareu amb famosos que han desaparegut i que continuen en el record de molts de nosaltres.
El temps passa , però nosaltres( vull dir la gent d’apeu, com solem dir “los del montón”) ens encarreguem de que es continuï parlant de Elvis Presley, Marilyn Monroe , John Lennon, Frank Sinatra... encara que hagin tingut una vida desordenada, plena de misteris, encara que hagin mort amb circumstàncies estranyes o la seva vida privada no hagi estat exempta de conductes poc acceptables, els recordem per lo que han fet en la seva feina, per lo que ens han sabut transmetre, per lo que la seva música ens fa sentir i recordar.
Jo per exemple, cada cop que escoto el Nat King Cole, recordo una estimada tia que li encantava la seva veu, o el Johny Weismuller, el primer Tarzan de la història , que també se que existeix , per ella.
No cal allunyar-nos tant, qui no recorda “La Veu” el Frank Sinatra, una veu prodigiosa (ningú recorda que aquest senyor va tenir relacions amb la màfia) o ara el recent desaparegut Michael Jackson, controvertit, polèmic, amb històries fosques que giraven al voltant de la seva persona i que mai coneixerem, però amb una veu magnífica, que l’ha consagrat com el rei del pop.
Amb la desaparició d’aquesta gent, desapareix la seva presència física dalt dels escenaris, mor la persona per néixer el mite, són estels mediatics , que lluiran sempre al firmament de l'eternitat.
P.D : com en totes les sessions humorístiques m’agrada afegir-hi postdata.
Tots aquests grans personatges, son el que son gràcies a nosaltres. Així que ben mirat al costat de tots aquests estels mediatics, hi ha les nostres petites guspires que els ajuden a ser i existir eternament.
Espero que gaudiu d'aquesta cançó "guspires"
3 comentaris:
La gent tendim a adorar déus falsos. Ídols de peus de fang. Heu vist, com jo, les hores que se dediquen a tota aquesta gent...que la majoria són impresentables...i acaben fatal??? Us heu parat a pensar els 2 o 3 minuts que li van dedicar a Vicent Ferer, mort recenment i que ha estat tot un heroi i un model a seguir???
Estic d'acord amb tu totalment, però per a les empreses i mitjans de comunicació lo important és fer diners i no pensen amb ningú més, la societat esta montada així i cada dia ens deixem prostituir més.
Per molts homenatges que se li facin a Vicent Ferrer mai serà prou per tot el que ha fet, aquest home si que l'haurien de fer Sant.
La llàstima, és que avui en dia l'únic motor del món són els calers. De ben segur que hi ha qui amb tot això s'està fent d'or. O sigui que per aquesta gent de Thriller, res de res.
Una abraçada!
I com no en sé res fa temps, aprofito per enviar-ne també una d'abraçada molt forta a la Maria, que veig que t'ha comentat.
Petonets a les dues!
;)
Publica un comentari