On no arriben les paraules, ho fa la música.

Fa uns mesos vaig conèixer a Toni, estàvem en una trobada de blocaires Ebrencs, ell era un dels ponents, d’una de les xerrades, que es va portar a terme.

Hem va agradar moltíssim la manera d’expressar-se i el dinamisme que transmetia a la gent allí present, la veritat és que no vam tenir temps de parlar gaire però vaig entendre que per a tots els presents era un referent.

Curiositats de la vida, un dia parlant amb un familiar i explicant-li la trobada, em va descobrir qui era aquell senyor, ell el coneixia per haver compartit algun treball conjunt, les seves paraules van ser: “ja et pot agradar com parlar, tu no saps que és un periodista de referència i molt conegut al Penedès ?” son aquelles històries curioses que et passen a la vida, coneixes algú que també te relació amb algú al qui li expliques i finalment acabeu tots parents.

Bé, no vam acabar parents, però a partir d’aquell moment, vaig començar a seguir els seus passos, el seu bloc, les reivindicacions que feia al programa del Cuní dels diabètics i tot el que el meu cunyat m’explicava d’aquest periodista Ebrenc, resident al Penedès .

Fa unes setmanes vaig conèixer una mala notícia, que el Toni passava un dels moments més tristos de la seva vida, i avui he llegit un dels darrers post publicats al seu bloc en el que ens dona una lliçó de valor en moments difícils que inesperadament ens sorprenen en la vida.

Avui vull compartir amb vosaltres el relat del nostre protagonista i a la vegada vull dedicar-li aquesta cançó, que amb música expressa lo que les paraules ja no poden dir.